domingo, 14 de septiembre de 2008

Pedraforqueando

Hola! Se acaba el puente de la Diada y con él los últimos días de verano. No tenemos más festivos que los fines de semana hasta... DICIEMBREEE! (Dios...) y encima la previsión de la méteo sigue siendo poco alentadora... pero no voy a volver a caer! No pienso desaprovechar más el tiempo por mucha lluvia, rayos o centellas se prevean, asiii que... me meto el chubasquero en la mochila y ésta vez si hay que follar follamos todos o la puta al río (ejem... dícese de mojarse todos o ninguno), que me llevo hasta a Sugus!
Tengo que "entrenar" a Raúl para el 3000 que me debe, así que buscamos una montaña que esté cerca (nos hemos levantado un poco tarde, oops!) que sea entrenida y que pueda venir Sugus.
El Pedra es perfecto! Hay una grimpada para llegar a la cresta cimera pero Sugus es un Beagle valiente y experimentado escalador, ha subido el Vallibierna (3061m) enfrentándose al temible "paso de caballo", conoce a todas las vacas del valle de Ordino y nos ha acompañado a todas las sesiones de deportiva, a veces incluso empeñándose en perseguirnos hasta la primera chapa (siempre que no desplome, claro). Decidido, allá vamos!
Ya veis el panorama, toda la aproximación a la cresta metidos en la niebla. Menos mal que el camino es evidente y atravesamos todo el bosque sin problemas. Yo disfruto como una mona con el paisaje, es brumoso y difuso, casi me parece mágico y me encanta como van definiéndose los árboles a medida que te acercas a ellos.

Las nubes cubren también la cresta creando ésta imagen que nos sobrecoge un poco... "¿Por dónde dices que hay que subir??"


Después de la parte más divertida de la excursión, el cielo nos da una tregua y podemos disfrutar de algunos rayos de sol, cómo se agradecen! Ya estamos en la cresta final, hemos superado sin demasiada dificultad el tramo de grimpada y Sugus se ha portado como un campeón perruno. Está un poco excitado (ya sabéis, esto de la escalada mola) y cansado de tanto trepar y en algún paso ha necesitado algún empujoncillo en el culete, pero sé que lo ha pasado en grande.


Moooolt bé Sugus!! Choca esos cinco!

Poco después se nos instala una nube en la cima, sólo nos quedan 20 minutos de cresta, comer y pa abajo que no sé yo cuánto aguantará esto sin caer la del pulpo...

Hem fet el cim!!



Raúl, Rosana y Sugus en la "enforcadura" del Pedra.

Parece que el tiempo aguanta y nos deja descender por la tartera con tranquilidad meteorológica, al menos. Porque tranquilas, lo que se dice tranquilas, las tarteras no son precisamente... alguna carrera que otra, cuatro culazos de rigor, tres vaciadas de calzado para desincrustar piedrecillas y algún sustillo por abusar de la inercia...

Yo me lo paso teta de todas formas echando la vista arriba y viendo la cara de Raúl en su primer descenso tarteroso... intuyo alguna sonrisa?? Y Sugus aplicando una buena técnica, echando el culete atrás y bajando al máximo el centro de gravedad de su cuerpo... si es que la naturaleza es sabia.


Al rato llegamos de nuevo al bosque que nos lleva al refu Lluís Estasen y de allí al parking.


Hay una luz perfecta y me recreo un rato haciéndole fotos a la piel del bosque.

miércoles, 10 de septiembre de 2008

Al mal tiempo... =)

Hola!! Fin de semana pasado por agua... pero, qué son unas gotitas de ná para unos valientes?! Ahí estuvieron ellos, y entre ellos una de nuestras truñimontañeras más apreciadas... tatachán, tachán... Mariiia! La cual nos hace la siguiente crónica de la excursión a la Pica.

Julin... como me arrepiento de haberme rajao :( Esto no volverá a pasar!!!


Bon dia truñimontañeras!! (Rosana te cojo prestada la palabra que me encantó) ;-)

Que tal? Com esteu?? Com al final no vau poder venir cap de les dues (oooouuh!), us faig una descripció del finde:
  • Cim inicial (q no el final, haureu de seguir llegint...jeje): La Pica d'Estats.
  • Aventurers: Ivan, Isaac (amic de l'Ivan) i jo.

El dissabte a mig dia quan arrivem al pàrquing des d'on s'inicia la pujada està el dia mooooolt ennuvolat i plovent a estones, a vegades més fort i a vegades suaument...(I sense cobertura, Rosana, per això no et vaig passar el parte). Així que preparem les motxis sense pensar-nos-ho camí del refu, allà decidirem que fer. Un cop allà segueix plovent i sembla que no afluixa. Mengem una mica i...cap amunt!! Sortim plovent, en 5 minuts comencem a estar força molls, el nostre objectiu del dia és arribar a l'estany de Sotllo i acampar allà. Despres de dues hores de pluja insistent arribem a l'estany, ara toca buscar un lloc on plantar les tendes. Toooot està ben moll i estem una estona donant tombs buscant el lloc més idoni, sense massa pedres, sense massa caques de vaca, sense massa inclinació...vaja, q no està fàcil!

Finalment sembla que el trobem i plantem tenda, ja només cauen unes fines gotes i acaba per parar, toca muntar tendes amb les mans gelades i ben xops. I quan dic gelades vull dir insensibles pel fred intens als 2.400m!!(és per posar-li una mica de dramatisme a la història ;-) cap dels tres ha patit congelacions... Cap a les 18h ja estem acampats! Ens rodeja un paisatge encantador, l'únic inconvenient que tenim és que les botes estan ben molles i no tenim altre remei q si volem sortir de la tenda fer-ho descalços... estem a uns 10 ºC... i la temperatura va baixant...

Fem un petit mur de pedres al voltant de la tenda per a protegir-la del possible vent que pugui fer per la nit, a sopar i a dormir (són les 21h).

Incís, els nostres sacs són de +10ºC temperatura de confort i ja stem a 6ºC i amb mooooolta humitat... ens fiquem vestits al sac (per que us feu una idea: malles llargues, pantalons llargs a sobre, dos mitjons, samarreta curta, samarreta llarga, forro...). Vem arribar a 4ºC a dins la tenda! Voliem matinar el diumenge per fer la Pica tranquil·lament, però com no vem acabar de descansar la nit anterior no matinem gaire. El matí es presenta fred però ben clar! :-) Així q esmorzem, ens posem les botes supermolles (aiiiii!!quin fred, al llarg del dia es van anar secant, bufff!), recollim tendes, les mig amaguem i cap a la Pica, comencem a veure bastanta gent que puja, és un cim molt concurregut... A mig matí comencen a apareixer núvols, ens comenta un grup d'excursionistes que per la tarda empitjorarà el temps i no sabem del cert si hi ha algún nevero que s'ha de passar amb grampons així que quan arribem al coll de Sotllo ens ho plantejem (opcions: pujar per cresta i fer també el Verdaguer o pujar per la normal o fer el pic de Sotllo).

Veient el temps, a l'hora que anem i la manca de grampons en el nostre equip decidim anar cap al Sotllo (un tresmil ben maco i solitari, no hi puja quasi ningú i veient l'autopista cap a la Pica ens motiva més, a més no calen grampons i està més apropet) Així que cap al Sotllo!! El primer tresmil de l'Ivan, encara podem gaudir de les vistes i cap avall, que sembla que cada vegada s'està tapant més i no tenim ganes de mollar-nos avui també! jeje!!

Així que resultat final: Pic del Sotllo i supercontents de l'excursió 'passada per aigua' . Vaya rollazo que us he escrit, no? És que m'he anat animant tot recordant-ho i per compartir-ho amb vosaltres... en fi, que espero que fem alguna sortideta plegades, valens??

Muaks!! Fins aviat!

Cronica by Maria

Y lo fresquito que se estaba...!!!

Estany d'Estats

Campamento de altura.

Pic Verdaguer i Pica d'Estats

Isaac, Iván y Maria al Sotllo.


Haciendo el indio... ainnnnsss.

viernes, 5 de septiembre de 2008